Hem de preservar els llocs de la creació

Us presentem un fragment de l'obra Teatre, del dramatug francès Jean-LucLagarce. Ens inspiren les seves paraules i estem d'acord amb les seves idees. 

Hem de preservar els espais de la creació, els espais luxosos del pensament, els espais del superficial, els espais on s’inventa allò que encara no existeix, els espais d’interrogació sobre el passat, i de qüestionament. Són la nostra propietat més preciosa, les nostres cases, les de tots i cadascú. El impressionants edificis de la certesa definitiva, sobren, parem doncs de construir-los. La commemoració pot ser una cosa viva, el record també pot ser feliç o terrible. No cal murmurar el passat o passar-hi de puntetes. El nostre deure és fer soroll. Hem de conservar al centre del nostre món l’espai per a les nostres incerteses, l’espai de la nostra fragilitat, de les nostres dificultats per dir o escoltar. Hem de romandre en el dubte, davant els discursos violents o amables dels peremptoris professionals, de les lògiques econòmiques, dels assessors, dels hàbils i els vius, dels nostres senyors consensuals.

No podem acontentar-nos amb tenir o no neta la consciència davant la barbàrie dels altres, la barbàrie està en nosaltres mateixos i només demana que ens devastem, que explotem en el més profund del nostre esperit i ens fonguem en l’Altre. Hem de ser acurats davant el món, i ser acurats davant el món és sobretot ser acurats davant nosaltres mateixos. Hem de cuidar-nos del mal i de l’odi que mamem en secret sense saber-ho, sense voler saber-ho, sense ni tan sols gosar imaginar-ho, l’odi subterrani, silenciós, que espera que li arribi el torn de devorar-nos i utilitzar-nos per devorar enemics innocents. Els espais de l’Art poden allunyar-nos de la por i quan es té menys por, s’és menys dolent.

No hem de ser amnèsics, però es tracta de deixar de ser amnèsics tots els dies a les set de la tarda, a l’hora de la nostra pregària i dels nostres perdons col·lectius. Deixar de ser amnèsics no consisteix només en mirar com el passat s’allunya lentament de nosaltres, la nostra bella convalescència, es tracta de mirar-nos als ulls avui, en el dia d’avui, i mirar-nos a més demà; no veure res, no pretendre-ho, deixar d’afirmar, però caminar de totes maneres, conservar la mirada clara, el caminar lent i seguir somrient, afables, malgrat no estar segurs de res.

Una societat, una ciutat, una civilització que renuncia a l’Art, que s’allunya d’ell, en nom de la covardia, de la ganduleria inconfessable, de la falta de perspectiva dormida sobre sí mateixa, que renuncia al patrimoni del demà, al patrimoni de l’esdevenir, per acontentar-se, en l’autosatisfacció més devota, amb els valors que creu haver forjat i que en realitat simplement ha heretat, aquesta societat renuncia al risc, s’allunya de la seva única veritat, oblida per avançat construir el seu futur, renuncia al seu potencial, a la seva paraula, no diu res ni als altres ni a sí mateixa.

Una societat, una ciutat, una civilització que renuncia a la seva quarta part d’imprevistos, al seu marge, als seus terminis, als seus dubtes, a la seva desimboltura i que no renuncia ni tan sols un instant a produir sense reflexionar; una societat que deixa de riure’s ni que sigui una mica, malgrat la desgràcia i el desarrelament, de les seves pròpies inquietuds i de la seva solitud, és una societat que s’acontenta de sí mateixa, que es lliura per complet a la contemplació mòrbida i orgullosa de la seva pròpia imatge, a la contemplació immòbil de la seva pròpia i mentidera imatge. Nega els seus errors, la seva lletgesa, i els seus fracassos, se’ls auto-amaga, es creu bella i perfecta, es menteix. I només aleshores esdevé avara i mesquina, el cap buit, la imaginació estalviada, desapareix i es devora, destrueix el que és d’altres, i per molt que li costi admetre-ho es redueix i s’ofega en el seu propi record, en la idea que projecta de sí mateixa. Es torna presumida i trista, nodrida amb les seves pròpies il·lusions, segura de la seva lluentor pròpia, sense continuació ni descendència, sense història futura i sense esperit. És magnífica, s’ho creu i així ho diu i és l’única que ho escolta. És una societat morta.
 

Fer-se promeses noves

Fer-se promeses noves. Prometre’s no tornar a començar mai més. Seguir el camí. No escoltar els consells atents plens de bones intencions. Desconfiar de tota certesa. Seguir tenint por, preocupar-se, no estar mai segur de res. Preocupar-se pel respecte i tenir cura de la insolència falsa. Odiar la parodia. Recordar. No oblidar-se de fer trampa. Dir la veritat i deixar de presumir per això. Abandonar el camí més curt i seguir les empremtes imprecises. A vegades també, de tant en tant, deixar de no fer res i no afirmar que era per reflexionar. Prendre’s el temps. Riure sarcàsticament en els moments més inoportuns. Somriure dolçament. No sé mai eficaç, renunciar. Lluitar contra els mediocres. Resistir. Evitar sempre aquelles paraules, aquelles que no s’entenen mai, “consens”, “conjuntura”, “sinèrgia”, per molt que haguem estudiat no entenem aquelles paraules, aleshores deixem-les a un costat. No tenir-li por al conflicte. No tenir-li por a provocar el conflicte. Buscar baralles, sí, a vegades i fins i tot en broma. Per burlar-se. Reservar-se sempre en mig de la derrota, la lleugera i necessària ironia de la victòria, i al contrari també, ho anava a dir.