Passa al contingut principal

Inspirats per un estiu magnífic

Pel juliol s’escola el curs que ja s’acaba, i tots els assajos, les funcions, els bons moments i les angoixes, queden al lloc on eren, esperant al següent curs. Penso en els versos: “Una nit de lluna plena, tramuntàrem la carena, lentament, sense dir res...”, perquè per nosaltres cavalcar una temporada és com els versos de Lorca, quan diu "la noche se está muriendo en el filo de la piedra". Hem acabat el curs contentíssims i orgullosos d'allò que hem fet. L’any vinent hi tornarem, sense parar, sense pensar en descansar, però conscients que no podem fer tantes coses com voldríem. Mai hi cap tot! En una escena, en una obra de teatre, en una temporada, has d’aparcar idees. Alguns recordareu que un juliol parlàvem d’obrir noves finestres... Mai són prous. I sempre, sempre, sempre n’hi ha de noves, i mai es tanquen del tot. L’any vinent en mantindrem bastantes d’obertes mentre recuperem forces. Ha estat una temporada intensa, i encara hi ha públic que demana de veure’n els fruits. Voldríem encara treballar les propostes, donar-hi una volta. Però abans... una mica d’estiu, que tot just comença a començar.  Dir-vos que no marxem del tot, només de vacances. Que si hem anat bé aquest curs ha estat perquè hem estat junts, vosaltres i nosaltres. I sobretot penseu que "no t’abandonaré, mai" i que "sempre, sempre, sempre, sempre..." estarem junts. No se sap mai quan comença una història...
Gràcies i felicitats a tots. L’èxit no és nostre, és vostre.
Una abraçada forta.
Oriol Broggi


Fotografia de Júlia Ribera










Ens acomiadem amb aquest pròleg de Josep Maria de Sagarra  present a l'edició de Teatre del mateix autor, de l'editorial Selecta.

Poques coses hi haurà en aquest món, més suggestives, més diabòlicament fascinadores, que el teatre. El teatre, de teló endins i de teló enfora, com a realitat i com a somni; amb tot el seu clima moral, econòmic i sentimental, que s’estén enllà dels límits materials de l’espectacle; que es filtra pertot arreu, des dels ambients més sòrdids als més depurats; que com que es nodreix directament de la vida, torna a la vida enverinant-la o enriquint-la, imposant-se com una imprescindible necessitat, i convertint-se en una mena de monstre, exigent, cridaner, escandalós, fugaç i efímer la majoria de vegades, i de tant en tant –molt de tant en tant– adquirint un sofert i immortal ropatge que l’obliga a perdurar en la inconstant caravana dels anys i dels segles.

D’aquest teatre que perdura se n’ha escrit poquíssim d’ençà que el món és món. De teatre efímer, però viable, apassionant i guarnit amb tots els atributs de l’èxit, en veiem degollar i enterrar tant com es vulgui a mesura que es consumeixen les temporades, que s’extenuen les modes, i que els noms brillants empal·lideixen i són substituïts per altres noms, que fatalment no els queda altre remei que empal·lidir llur temps.

L’escenari és una gran boca oberta, hòrridament esbalandrada, la qual necessàriament ha d’omplir-se cada dia amb la fantasia dels decorats i amb la carn i l’anima dels actors, perquè la il·lusió de determinats ciutadans s’ha desprès d’uns diners, que de vegades costen de guanyar, per exigir d’aquella boca plena de l’escenari, o llàgrimes o rialles, que el públic anomena distracció, i en definitiva és evasió i descans del nostre pa de cada dia, per anar a la caça del somni.

És natural que el teatre, com a negoci, com a cau d’aventures, o com a trampolí per a saltar a la immortalitat, hagi estat esquer irresistible d’innombrables ambicions. Són moltíssims els arruïnats pel teatre, i són moltíssims els escriptors que han anat a cercar un tall de glòria a l’escenari, i no han collit més que decepcions.

Perquè no hi ha res tan paradoxal com el teatre. No hi ha res més fàcil ni menys complicat que un èxit teatral, i tampoc no hi ha res més fàcil ni menys complicat que un fracàs teatral. Els imponderables del teatre no els coneix ningú. El secret del teatre –que a un inexpert li semblarà innocentíssim- és tan hermètic com el secret de la ruleta.

Josep Maria de Sagarra

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Aquest Sant Jordi... 71 llibres

Avui és un dia especial. La Perla 29 gaudim d'aquest Sant Jordi amb un llibre sota el braç: Bodas de Sangre, Apunts i cançons de Joan Garriga . Per celebrar-ho, vam organitzar un sorteig i hem obtingut un sorprenent regal: les recomanacions de molts amics i amigues de llibres preciosos, interessants i imperdibles. Per aquest motiu i, ja que no ens podíem quedar aquesta valuosa informació només per nosaltres, us compartim la llista per si encara esteu dubtosos... Feliç Sant Jordi, Feliç Santa Georgina! Algú com tu , de Xavier Bosh Amor fou, de Marta Sanz Anatomia della irrequietezza, de Bruce Chatwin Anatomia retrobada, de Wajdi Mouawad Ànima, de Wajdi Mouawad Aquesta és la meva carta al món, d'Emily Dickinson Baluarte, de @elvirasastr e Bon dia, són les vuit!, d ’Antoni Bassas Canciones y Romancero de ausencias, de Miguel Hernández Carta de una descon

Un bosc laberíntic

La sòcia d'#AsSocPerla Anna Folch ens ha fet arribar aquest text sobre la seva experiència al Teatre Biblioteca de Catalunya veient  Boscos : Demà farà una setmana que vaig assistir a l’estrena de Boscos i encara em dura l’escalfor a les mans pels aplaudiments fervorosos, i el nus a l’estómac i el batec al cervell per la implicació emocional i intel·lectual que em va produir l’obra. Vaig conèixer Wajdi Mouawad a través vostre. El primer contacte va ser amb Incendis (per a mi la millor obra), extraordinària. Després vaig continuar amb Cels i ara Boscos . I entremig el monòleg d' Un obús al cor (per favor, poseu-me el reclinatori per agenollar-me davant de l’Ernest Villegas). En aquesta programació em vaig perdre Litoral , però bé, tinc força elements, no per a fer crítica, que ni en sóc, ni en sé, si no per explicar els meus sentiments i les meves emocions davant d’una obra tan llarga i tan intensa. Si busco un adjectiu per a qualificar Boscos trio excessiu. No per

Una sopa que crema

La Perla 29 ha iniciat l’any 2018 amb una obra d’alt voltatge: Sopa de pollastre amb ordi , del dramaturg Arnold Wesker nascut a Londres i de família jueva. És una sopa que crema, que cou els budells perquè és aquí on tenim l’ànima. Perquè aquesta sopa va d’ideals i de sentiments. I cullerada   a cullerada ens empassem el dolor del desencís polític, de la frustració de la pèrdua dels somnis i de la degradació de les relacions familiars. Aquesta sopa pot agradar més o menys però no deixa indiferent i obliga a l’espectador a la reflexió, objectiu cabdal de tota obra de teatre, i molt més, al menys a mi em va passar, si fem el paral·lelisme amb la situació política que es viu actualment en el nostre país. La sopa de pollastre amb ordi ens explica la història d’una família obrera d’orígen jueu, els Kahn, durant un període de més de vint anys. És un treball coral, set personatges, quatre actors i tres actrius, d’una interpretació extraordinària i acurada plena de mímica i de m