Passa al contingut principal

Inspirats per un estiu magnífic

Pel juliol s’escola el curs que ja s’acaba, i tots els assajos, les funcions, els bons moments i les angoixes, queden al lloc on eren, esperant al següent curs. Penso en els versos: “Una nit de lluna plena, tramuntàrem la carena, lentament, sense dir res...”, perquè per nosaltres cavalcar una temporada és com els versos de Lorca, quan diu "la noche se está muriendo en el filo de la piedra". Hem acabat el curs contentíssims i orgullosos d'allò que hem fet. L’any vinent hi tornarem, sense parar, sense pensar en descansar, però conscients que no podem fer tantes coses com voldríem. Mai hi cap tot! En una escena, en una obra de teatre, en una temporada, has d’aparcar idees. Alguns recordareu que un juliol parlàvem d’obrir noves finestres... Mai són prous. I sempre, sempre, sempre n’hi ha de noves, i mai es tanquen del tot. L’any vinent en mantindrem bastantes d’obertes mentre recuperem forces. Ha estat una temporada intensa, i encara hi ha públic que demana de veure’n els fruits. Voldríem encara treballar les propostes, donar-hi una volta. Però abans... una mica d’estiu, que tot just comença a començar.  Dir-vos que no marxem del tot, només de vacances. Que si hem anat bé aquest curs ha estat perquè hem estat junts, vosaltres i nosaltres. I sobretot penseu que "no t’abandonaré, mai" i que "sempre, sempre, sempre, sempre..." estarem junts. No se sap mai quan comença una història...
Gràcies i felicitats a tots. L’èxit no és nostre, és vostre.
Una abraçada forta.
Oriol Broggi


Fotografia de Júlia Ribera










Ens acomiadem amb aquest pròleg de Josep Maria de Sagarra  present a l'edició de Teatre del mateix autor, de l'editorial Selecta.

Poques coses hi haurà en aquest món, més suggestives, més diabòlicament fascinadores, que el teatre. El teatre, de teló endins i de teló enfora, com a realitat i com a somni; amb tot el seu clima moral, econòmic i sentimental, que s’estén enllà dels límits materials de l’espectacle; que es filtra pertot arreu, des dels ambients més sòrdids als més depurats; que com que es nodreix directament de la vida, torna a la vida enverinant-la o enriquint-la, imposant-se com una imprescindible necessitat, i convertint-se en una mena de monstre, exigent, cridaner, escandalós, fugaç i efímer la majoria de vegades, i de tant en tant –molt de tant en tant– adquirint un sofert i immortal ropatge que l’obliga a perdurar en la inconstant caravana dels anys i dels segles.

D’aquest teatre que perdura se n’ha escrit poquíssim d’ençà que el món és món. De teatre efímer, però viable, apassionant i guarnit amb tots els atributs de l’èxit, en veiem degollar i enterrar tant com es vulgui a mesura que es consumeixen les temporades, que s’extenuen les modes, i que els noms brillants empal·lideixen i són substituïts per altres noms, que fatalment no els queda altre remei que empal·lidir llur temps.

L’escenari és una gran boca oberta, hòrridament esbalandrada, la qual necessàriament ha d’omplir-se cada dia amb la fantasia dels decorats i amb la carn i l’anima dels actors, perquè la il·lusió de determinats ciutadans s’ha desprès d’uns diners, que de vegades costen de guanyar, per exigir d’aquella boca plena de l’escenari, o llàgrimes o rialles, que el públic anomena distracció, i en definitiva és evasió i descans del nostre pa de cada dia, per anar a la caça del somni.

És natural que el teatre, com a negoci, com a cau d’aventures, o com a trampolí per a saltar a la immortalitat, hagi estat esquer irresistible d’innombrables ambicions. Són moltíssims els arruïnats pel teatre, i són moltíssims els escriptors que han anat a cercar un tall de glòria a l’escenari, i no han collit més que decepcions.

Perquè no hi ha res tan paradoxal com el teatre. No hi ha res més fàcil ni menys complicat que un èxit teatral, i tampoc no hi ha res més fàcil ni menys complicat que un fracàs teatral. Els imponderables del teatre no els coneix ningú. El secret del teatre –que a un inexpert li semblarà innocentíssim- és tan hermètic com el secret de la ruleta.

Josep Maria de Sagarra

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Els dimecres compra nespres!!

Reprenem, amb calma... la secció d'"Els dimecres compra nespres" i les recomanacions de cançons a càrrec de l'Oriol.  Avui us proposem escoltar aquesta cançó de Bob Dylan que canta amb Jhonny Cash, si ho recordeu la vam usar per l'espectacle de "Tonio, el poeta", el resultat del taller que vam presentar a la a Biblioteca de Catalunya ara ja quasi fa un any...  Tota vostra! Salut!!

Els dimecres compra nespres!!

Hola família de perles.  Avui, és obligat, anar a parar a Bach.  Potser alguns anireu aquest vespre als temples pertinents a escoltar La Passió en directe. Els altres ho podem fer des de La Revistilla de La Perla 29. Estem assajant Cyrano de Bergerac  aquests dies, i al final, al cinquè acte, al jardí de l'Abadia on Cyrano va a morir estem mirant de posar aquesta música de fons.  A mi em porta a algun lloc grandiós, i alhora em trasllada a quan era petit i sentia això al menjar de casa, no entenia ben bé tot el que feia sentir aquesta música però em semblava que era important.   Bona Setmana Santa a tothom. I si no és tan Santa, tampoc passa res. En tot cas bona setmana. Oriol Broggi 

Emocions Lorquianes

Lorca segueix removent consciències i emocions avui dia. Explica moltes coses que també ens passen a nosaltres...  Us deixem amb un text d'una espectadora amiga de l'#AsSocPerla:  ─¿I Federico? ─En el teatro. ─¿Con La Barraca? ─No, abajo en la Biblioteca! Sí, des del dimecres 14 de juny, Federico Garcia Lorca, cada vespre, deixa la seva arcàdia de poetes i dramaturgs i s’instal·la a l’espai de la capella de la Biblioteca de Catalunya per emocionar-se amb la interpretació de la seva obra Bodas de Sangre fa la companyia de teatre La Perla 29. L’espai El primer impacte que reps, com espectador, és la transformació de la sala, cadires noves vermelles (l’esquena ho agraeix) i un bon quadrilàter de sorra àrida, seca, que anuncia on i com es desenvoluparà l’obra. Algú ha dit que semblava un western, a mi em va recordar les pistes romanes on corrien les quadrigues, bé, tan li fa, cadascú que hi busqui i que hi trobi el seu simbolisme, perquè això és el que l’Oriol Broggi vol