Enfrontar-se novament a Incendis, després de tres anys, suposa moltes coses; però les punyents paraules de Mouawad no han perdut ni una mica de força. Caldrà tornar a posar-hi cor, cap, punys, estómac, ganes i respecte. Us deixem amb les paraules dels actors:
"Hi ha veritats que
només poden ser revelades amb la condició de ser descobertes. Heu obert el
sobre… heu trencat el silenci…"
Fins i tot ara, tres
anys més tard, amb les ganes i el respecte de tornar a viure aquest viatge,
torno a tenir la sensació que es torna a trencar el silenci…
I que ara amb més
dies viscuts… m’adono de la sacsejada que és Incendis… a molt nivells.
Que solament "aprenent a llegir, a escriure, a comptar , a
parlar i a pensar…podrem ser lliures, i podrem trencar la cadena …"
Tant de bo l’art ens
faci més lliures i ens salvi…
Clara Segura
"Un cop de puny i una equació impossible de
resoldre. Un boxejador amateur, espantat i furiós, mancat d’amor. Una jove
professora de matemàtiques, experta en polígons, mancada d’amor. I el
desert. I la urgent necessitat de saber qui som, d’on venim. D’entendre el
llarg silenci de Nawal Marwan amb el cap, amb els punys, amb l’estómac i, finalment,
amb el cor". Llegeixo això, escrit poques setmanes abans de la primera
estrena d’Incendis, al Teatre Romea. Tres anys després, sento que
els punys, el cap i l’estómac no tindran més remei que preparar-se, novament,
per la batalla, perquè les preguntes segueixen bategant, urgents, importants,
necessàries: qui som, d’on venim. I encara que, un cop més, no trobem una
resposta, tornarem a viure, junts, el goig de la búsqueda, del viatge
compartit. I a cridar, amb el cor, amb el cap, amb els punys i amb
l’estómac: "Ara que estem junts, tot va
millor!"
Julio Manrique
 |
| David Ruano |
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada