Trencar el silenci

Aquests últims dies hem volgut recuperar d’entre les cendres tot el que ens va aportar Incendis. Ens fa molta il·lusió tornar-ho a fer, tornar a dir les paraules de Wajdi Mouawad i que sonin, ara, sota les voltes del nostre estimat teatre de la Biblioteca de Catalunya.

Ens tornem a abocar a aquest text tan punyent, ens tornem a abocar a la història, i volem que vosaltres també formeu part d'aquest nou foc que comença a cremar. Us deixem amb un text del prefaci de l'obra, escrit per Charlotte Farcet, i també amb unes imatges de l'exposició que vam fer al Teatre Romea durant la primera temporada d'Incendis. Per anar entrant en calor. 

___________________________________________________

Sense adonar-se'n, potser, Wajdi Mouawad dibuixa una línea entre història i Història. Una línea incerta, interrogativa, que revela el que habita el gest i el que se n'escapa al mateix temps. Una línea que interpel•la fins i tot els historiadors, colpits per “la seva voluntat tossuda de preguntar-se en escena per les brutalitats del món contemporani, modelat com ha estat per la violència desmesuradament sanguinària de les guerres que han tacat el segle XX.” És, efectivament, impossible no sentir en les històries de Wajdi Mouawad l'eco de la Història. La guerra civil del Líban, la Primera Guerra Mundial, la Segona Guerra Mundial, la caiguda del mur de Berlin, ressonen en les seves peces.

Incendis, segons l'autor l'obra més realista de les que quatre que conformen el cicle La sang de les promeses, convida a preguntar-se sobre aquest lligam. Incendis va néixer d'un nom, herència de la guerra civil libanesa, un nom sentit per la primera vegada el 2000: Khiam. Si, com a l'obra Litoral, ens preguntéssim “Com va començar tot?” en aquest cas la resposta probablement seria aquest nom. Un nom pel qual Wajdi Mouawad va descobrir una part de la Història del seu país i de la seva ignorància, un nom que el porta a les seves arrels i al centre del seu inconsolable dolor. Incendis coincideix amb l'instant en què la relació de Wajdi Mouawad amb la Història, una relació ja present a les seves obres anteriors de forma intuïtiva, esdevé plenament conscient. Descobrint Khiam, comprèn l'encegament que va heretar. I descobreix el desig d'aprendre, de comprendre -tant com sigui possible. La relació amb la Història creix sense transformar-se: per conèixer millor el seu “adversari” i no confondre's ni caure en la temptació de la facilitat. El seu teatre no és històric. Ni històric, ni documental. Incendis s'instal•la totalment en la ficció. Però quin és el camí que segueix la Història? Per què les paraules “fossa humana” i “consol” apareixen a la intersecció entre història i Història? Per què preguntar-se sobre la Història és, també, preguntar-se per la poesia?

Nawal diu:

Ara, cal  tornar a aprendre a empassar-se la saliva.

De vegades és un gest valent, aquest.

Empassar-se la saliva.

Ara, cal reconstruir la història.