“En aquesta obra res es diu clarament, tot va sortint, a poc a poc, com en el bon teatre”, Oriol Broggi
Maria Nunes inclou la frase del títol en un article sobre Una giornata particolare. Un text analític i crític que parla sobre aquesta Giornata que, després de molt de temps desitjant-la, per fi ha arribat al teatre de la Biblioteca de Catalunya. Us en deixem un fragment; si voleu llegir l'article sencer, ho podeu fer aquí.
Com en el bon teatre, l’essencial són els actors i els mots del text. Quant als actors, l’Antonietta i el Gabriele que interpreten Clara Segura i Pablo Derqui ratllen el sublim fins al punt de fer-nos anar oblidant aquella Sophia-Antonietta i aquell Marcello-Gabriele que podem tenir en ment, per anar-nos conquerint i enamorant amb els gests i la riquesa de matisos amb que els recreen, en el sentit literal del terme, sense imitar, i ens els fan propers gràcies a la càlida immediatesa física que el teatre fa possible, per comparació amb el cinema que exerceix un altre tipus de fascinació sobre l’espectador.
El tercer personatge, la portera, interpretat per Màrcia Cisteró sense l’exageració caricaturesca de què peca la portera del film, és circumstancial però important per indicar el context social imperant. De fet, representa tota una massa que segueix cegament unes consignes ideològiques i polítiques que prometen prosperitat fictícia i un pa tan negre com les camises i les consciències, a un alt preu per a les llibertats i la dignitat. De la seva actitud, com de la de l’Antonietta, amb el seu àlbum de retalls de diari i de frases del Duce, se’n podria concloure, com en la cèlebre frase, que perquè triomfi el mal, n’hi ha prou amb què les persones de bé no facin res.
Pel que fa els mots, Una giornata particolare ens convida a assistir a la fusió dels soliloquis de dues ànimes tristes en un diàleg intens. Els mots són summament importants, però no ho són menys els silencis. La versió de la Giornata que ens ofereix La Perla és plena de silencis. Aquesta és una diferència significativa respecte l’original d’Ettore Scola, on, al llarg de tota la pel·lícula, les proclames eixordadores de la ràdio tapen els silencis i gairebé ni deixen sentir les paraules dels protagonistes. És evident que la intenció d’Scola era la de donar un enorme pes polític al seu film i transmetre físicament una sensació aclaparadora d’opressió. Crec però que un dels molts encerts de la versió de La Perla és precisament la utilització del silenci com un element dramàtic de pes. Els silencis poden crear per si sols tensió dramàtica, més en aquest cas que són plens d’un significat que impacta l’espectador fins a corprendre’l. Les paraules van fluint lentament a mesura que els personatges van assimilant la perplexitat que els causen les situacions i els fets que es van succeint. Resulten esplèndides les paraules mig dites que la veu comença i que, després de quedar en suspens uns segons, el cos acaba de pronunciar. Com un dolor de part, l’Antonieta deslliura la seva humiliació i les seves frustracions tapades pel davantal de mestressa de casa resignada. Aquest mateix davantal ideològic d’admiració vers el Duce amb què li resulta còmode seguir el corrent i no qüestionar-se res, fins que en Gabriele li qüestiona les seves suposades certeses. És impagable la deliciosa escena de la rumba amb què li mostra la possibilitat de viure a un altre ritme, marcant un altre compàs. Metafòrica com l’escena al terrat entre els llençols que els oculten darrera una tela que només cal alçar per trobar l’altre. Catarsi momentània d’éssers que arrosseguen el dolor de la solitud i la humiliació enmig una jornada molt particular que segueix el seu curs inexorablement.
Fotografia de David Ruano |
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada