( Una reflexió en iniciar la tardor i començar una nova temporada teatral) Fa anys un amic molt compromès amb el teatre, no en va era nét d’en Pous i Pagès, em va recomanar: “Acosta’t a la Cooperativa de la Lleialtat de Gràcia que hi ha una companyia de la qual en sentirem a parlar”. Ho vaig fer i hi vaig veure Camí de nit, el cos se’m va omplir de papallones. A partir d’aquella obra em vaig tornar una fidel seguidora del Teatre Lliure. Al cap d’un temps es va fundar l’Associació d’Espectadors i jo a primera fila. L’Associació tenia tots els trets que l’escriptora Isak Dinesen definia com La càndida adolescència: alegria, imaginació, il·lusió, empenta i un cert toc de bogeria. Però el temps passa i tot canvia. I l’Associació també ho va fer, no qüestiono la transformació, simplement crec que va perdre part dels estímuls de la Dinesen, i a mi em va deixar d’interessar. Em vaig mantenir fidel, però, al teatre, sempre vaig ser i sóc Lliure. Ara fa un temps em