Novament l'espectadora Mercè Voltas ens sorprén amb un text. Aquesta vegada les seves reflexions enfilen el tema de l'espectador i el seu paper concretament en els muntatges de La Perla. A continuació us adjuntem les seves paraules i al final de tot el seu mail, per si algú li vol contestar.
En una ocasió en que m’havia de trobar amb uns amics al bar de l’Institut del Teatre, a Barcelona, vaig llegir uns plafons que hi havia al costat de l’entrada i que anunciaven activitats complementàries de formació. Un dels textos era de Grotowski i, després de llegir-lo un parell de vegades i com que no em podia estar més estona reflexionant al davant, me’l vaig copiar. Des de llavors que el tinc present i ara el vull compartir amb vosaltres perquè m’adono que és una bona referència per iniciar aquest text:
“És l’acte de descobrir-se, d’arrencar la màscara de la vida quotidiana, d’exterioritzar-se un mateix. No en el sentit d’ostentar, que seria exhibicionisme. És un acte de revelació seriós i solemne. L’actor ha d’estar preparat per ser absolutament sincer”.
Aquest principi, que Grotowski adreça als actors, em serveix per orientar i exposar diverses observacions en relació al teatre de La Perla. El
Primer. Escollir els actors, defineix les intencions i l’ambició artística d’una producció teatral. La Perla , sempre troba i tria actors que tenen, entre les seves competències i qualitats, la d’empatitzar amb l’espectador i que va més enllà del que anomenem “connectar”: va fins a la capacitat de captar el nivell de coneixement i els sentiments dels espectadors en relació al que passa a l’escena i, en aquest punt, interactuar amb el públic a un nivell d’entesa emocional que produeix una estimulació energètica per amb dues bandes que s’intercanvia i s’agraeix .
En exposar alguns de les situacions en que he percebut més clarament aquesta interacció actor-espectador, no voldria menysvalorar actors i actrius que aquí no puc esmentar perquè les dimensions del text és limitada. Explano les que ara recordo amb més detall, d’entre les que a mi m’han arribat i ben segur que cada espectador n’hi afegiria d’altres que serien benvingudes.
Recordo l’impacte emocional que sempre em produeix Marisa JosaLa Perla. Mar Ulldemolins també ens va arribar fort en aquesta obra on ens va fer sentir autèntica compassió i comprensió per alguns capteniments del jovent de la seva generació. Posats a parlar de Refugi, -en tinc un enregistrament en males condicions però me’l passo sovint-, Rafa Cruz arribava directament a l’entranya dels que tractem o hem tractat amb persones amb algunes mancances i Pau Miró ens connectava amb les nostres actituds més generoses i elementals. Molts actors i actrius que passen o han passat per La Perla , són apreciats pels seus valors i potser també pels valors que han rebut en prendre part d’aquesta experiència professional. Són “perles” -valgui l’acudit fàcil- de la bona qualitat teatral que podem disfrutar actualment en el nostre país.
En un dels darrers muntatges, el Hamlet de Shakespeare, en una traducció i actualització de Joan Sellent que s’agraeix, és potser on es pot apreciar més el desplegament d’aquesta intercomunicació entre la representació i el públic. No faig cap descoberta, el muntatge ha estat reconegut a bastament i ha estat premiat en diversos aspectes. Jo em limitaré a esposar aquí alguna de les connexions personals que hi he establert com a espectadora i això si que no ho he llegit en cap de les crítiques que m’han arribat: el crític, no és exactament l’espectador perquè la seva posició davant de l’obra i la informació que n’ha de treure per ser publicada conté més ingredients. Exposaré dos casos, doncs, de la percepció d’una espectadora que fa molts anys que va a teatre i que ha tingut la sort de viure a Gràcia, tocant el ja mític teatre Lliure, avantatge que tots els de casa hem gaudit.
El Hamlet-Julio Manrique de La Perla va en aquesta línia d’empatia. N’és un bon exponent el monòleg Ser o no ser –que ja es patrimoni de la cultura occidental- i fins i tot les persones que no llegeixen Shakespeare, i que van poc a teatre el tenen present: Lubitsh, Laurence Olivier, Kennet Branhach, Mel Gibson l’han portat al cinèma de forma molt encomiable -han fet popular-aquest monòleg i les persones de cultura occidental, a partir d’aquí, citem aquesta referència en converses de confiança per assenyalar reptes o, perquè no, íntimament quan estem en decisions que ens fan dubtar entre el que volem i el que convé. Ser o no ser… i el que podem recordar del text és un universal en el sentiment i el pensament quan els humans entrem en conflicte.
El Hamlet/Manrique recull aquest gruix de vivència de l’espectador, aquest referent incrustat de diferents maneres a la història de cadascú, Recull l’ansietat de molts espectadors que sabem que s’acosta el “nostre” vers de referència amb tots els arguments que el justifiquen i el desig de que l’actor no ens els el faci malbé, que no ens el desmunti ni el perverteixi; hi volem poca ostentació, molta seriositat i ho esperem tot de l’actor responsable perquè a ell també li deu anar molt –potser és un examen de nivell o la seva tesi -.En el Hamlet de la Perla és l’únic dels que he vist –confesso que no n’he vist cap a Londres- que l’actor recull el nostre missatge de dir-lo amb sinceritat, amb autenticitat de recollir la seva vigència i, potser és per això s’hi asseu i diu el que li ve de dins i ho diu en veu baixa i li surt el gran dilema que sent i l’actor, excepcionalment, fuma quan el diu i és com si ens digués: - Deixeu-me fumar, és molt personal m’ho dic de veritat, com ho faig íntimament quan la vida m’obliga a triar: això és molt fort perquè vosaltres m’espereu aquí, sabeu el que s’hi diu i el que significa, com ho sé jo com a persona i com a actor. Julio Manrique no ens vol enlluernar, ens vol convèncer i ens tracta com a persones amb diverses intel.ligències i li ho agraïm, no sabem ben com s’ho ha fet per saber el que pensem i sentim, però li agraïm que s’ho hagi plantejat i ho hagi resolt tan bé. És aquesta la interacció que jo –com a espectadora “expectant”, val a dir - vaig rebre d’aquesta escena.
Segon. A partir d’aquesta apreciació de l’actuació actoral del Hamlet en aquesta obra i, a manera de referència, voldria entrar en el que promet el títol d’aquest text i que singularitza els muntatges de La Perla : l’empatia del muntatge amb el públic que el rep i que acaba participant-ne i fent-se’l seu per l’efecte que produeix una energia que va en dues direccions i que retroalimenta els qui en participen. Destacaré aquí situacions significatives de les que recordo millor:
Altra vegada agafo com a referència Hamlet i l’inici de l’espectacle amb els actors i actrius que es presenten disposats en vestimenta i amb presència escènica neutres, com si ens diguessin que són pocs però que les seves capacitats teatrals els convertiran en molts, quan s’escaigui, Que la transformació serà ràpida i eficient ens ho mostren tot seguit en acostar-se als penjadors del fons de l’escenari on agafen el vestit que s’escau al personatge que cal ser en l’escena que inicia el ritual, l’exorcisme del bé i del mal que esperem tots d’una obra que ja coneixem –que ja sabem com acabarà- però que volem veure i escoltar una altra vegada perquè és polièdrica i perquè en cada etapa o escenari de la nostra vida i de cada muntatge teatral n’esperem coses noves i diferents, que ens acompanya i ens compadeix enmig de les dificultats de triar que ens inquieten sovint. És el teatre de la nostra vida, com ho serà el de la vida del rei i de la reina traïdors quan el seu fill els organitzi una representació que els reflectirà per bé i per mal. Juguem al joc del teatre com a mirall tots plegats, no se’ns considera espectadors innocents, saben que no ens poden enredar, ni ho pretenen: es posen el vestit davant nostre ens volen presents a les bambelines, entre l’atrezzo, i no s’amaguen les trampes perquè saben que som madurs i no els perdrem la credibilitat que, en Shakespeare va molt més enllà de l’escenografia, que és en el text de cada personatge i en les diàlegs que, no per esperats, deixen de sorprendre’ns cada vegada que els escoltem. Aquest reconeixement del muntatge a la nostra Intel.ligència i a la nostra cultura potencial, l’agraïm, ens obliga a estar a l’alçada i descobrim que ens creix.
Hi ha més moments de picada d’ullet al coneixement i a l’experiència de l’espectador en el mateix muntatge. Alguns són com un intent de treure l’espectador del l’embadaliment tot deixant caure una gota d’ironia per distanciar. Un d’aquests moments és el d’un dels amics i cortesans – Poloni o Horaci, no recordo bé- quan ha de marxar, amb mandat del rei, cap a un altre país s’acomiada de la cort amb pena i, mentre surt d’escena, ens mira als espectadors que estem al voltant i, amb la mateixa actitud ens diu –Siau! així, ben col.loquial. –Siau. Ens suposa amics que ens fem càrrec de la situació i, si algun espectador s’havia despenjat, aquesta salutació el torna enganxar.
El Hamlet de La Perla n’és ple d’aquests gestos, com també n’es ple el Natale in casa Cupiello. El teatre d’Eduardo de Filippo s’ho porta, però el muntatge en recull la intenció i la remarca amb escreix: recordo ara l’escena del segon acte quan Cupiello és al llit víctima del tropell final i la seva família el vol animar – Va Cupiello que ha vingut molta gent a veure’t, els veus? hi ha els… i aquí noms d’espectadors que hi són aquell dia i que els responsables del muntatge han pogut detectar en el vinet que es fa abans de començar l’obra quan tots plegats, espectadors i responsables de muntatge es troben a la cuina dels Cupiello.
Ja ens han guanyat i ens han entrat a l’obra abans de començar. No és nou, De Filippo i Piradello ja ho feien però ells ho recullen i ho porten al màxim, com a l’entreacte, quan els personatges més xerraires, els més capacitats per les relacions amb el veïnat, se’ns dirigeixen amb un Italià de turista i ens conviden a les delícies de la cuina de la mamma de la casa, mentre els personatges més feiners traslladen llits i taules davant nostre amb tota la cridòria que demanen aquests tràfecs entre sicilians. Tot per no trencar el clima, per no provocar ni permetre una ruptura en la percepció sensorial de l’ambient màgic, com quan llegim un poema que ens arriba i no el podem deixar fins que s’ha acabat.
Un altre moment de connexió total del Cupiello és quan, després d’un tragí de sentiments i acció que ja ens comença a estressar, De Filippo ens administra una escena de tertúlia casolana i tranquil.la davant d’una tassa de cafè amb quatre personatges que s’esplanen i es planyen de com els fa patir l’amo de la casa i un d’ells, gourmet del cafè, no para de parlar de les excel.lències de prendre’n i de com n’és de delicat fer-lo bé. L’escena contrasta amb l’acció anterior i té el perill de fer baixar l’atenció de l’espectador, llavors –i potser això va passar en algun assaig - el tècnic de llums i de so segueix l’obra des d’un angle de l’escenari, entra a escena i diu, de mottu propi i amb una franquesa que reflecteix el que volen alguns espectadors; - Ai, ja m’estic adormint i m’heu fet venir ganes de prende cafè. Me’n poseu una tassa, sis plau?.- Oi tant, li responen els actors, l’hi posen tranquil.lament i, segueixen xerrant i el tècnic de llums i de so, ja refet, s’entorna al seu lloc de comandament i es pren tranquil.lament aquell cafè tan bo, mentre els que som cafeters entre el públic, ens mirem les tasses de cafè i ens en delim.
A Qüesti fantasmi!, també de Filippo hi ha una situació amb el mateix caràcter:
és al primer acte: una escena tensa i alguns personatges, plens de retrets, se n’han retirat. Se n’hi han quedat dos que parlen entre ells i un dels dos –entre humor i tragèdia- enceta el Nessundorma de l’òpera Turandot : als espectadors ens agrada i als actors amagats darrera l’escena resulta que també els deu agradar perquè surten espontàniament del darrera i coregen –alliberats de les tristors- la cançó a tota veu al costat de l’actor que la canta; s’hi engresquen davant de la sorpresa i l’empatia del públic que no se’n sap avenir i alguns espectadors aprofiten el guirigall per afegir-s’hi, perquè també en tenien ganes, francament, fins que entra el regidor d’escena i envia ràpidament als actors cap al lloc on els toca estar i tots callem perquè ens han renyat: l’obra ni s’ha interromput, és clar, només hi ha entrat la veu del públic a dins. Ens han convidat a manifestar-nos, l’obra també es nostra, gràcies.
Són mostres de moments hàbils que exterioritzen la interacció muntatge-públic que el director percep o intueix i que valora i incorpora perquè recull un sentir de l’espectador i és un element per enganxar-lo, es el que s’escau, tots som teatre.
Recordo que, en una presentació d’Electra de Sòfocles, l’Oriol Broggi, parlant d’aquestes implicacions de l’espectador, va dir que dubtava en provocar que, durant la representació, l’actor o actriu que tenia a les mans un cofre amb els ossos d’un esquelet i que l’havia de deixar-lo a terra per fer una altra acció, deixés inesperadament el recipient mític en mans d’un espectador de primera fila sense que aquest fos avisat prèviament i que, en tornar-lo recollir de les mans de l’espectador estupefacte li digues amb naturalitat – Gràcies. Em sembla que els actors li van recomanar al director que això no ho fes, que tant, no. Però a Electra, tan solemne i tràgica aquesta obra, en van fer d’altres que ara no recordo amb detall.
Acabo esmentant com un bon exemple l’escenografia del muntatge de La Presa de l’irlandès Conor McPherson i l’accesibilitat que tenim els espectadors des que entrem a la sala per l’escenari que és el pub en el qual ens sentim com a voyeurs agraïts que poden veure i escoltar el que s’hi fa i s’hi diu en un pub irlandès, a més de beure cervesa, que és el que només en sabíem abans d’entrar-hi. Per això celebrem que, quan els personatges se’n van a dormir perquè ja s’ho han dit tot, ens obrin els llums i puguem, també nosaltres prendre cervesa, relacionar-nos i explicar-nos els aventis en el que ara ja és el nostre espai i perquè el mateix pub, que tant ens ha agradat, ens acull i, perquè, francament, ens n’havien fet venir ganes -vegeu Vivència impagable- un petit comentari publicat al darrer número d’aquesta revista i al diari Avui de trenta de març d’aquest any.
En el comentari esmentat parlo de l’autenticitat i la sinceritat dels muntatges de La Perla , aquí hi afegiria com a gran valor la manca absoluta d’ostentació de res –a cap nivell- ni en la posada en escena ni en la forma d’estar dels actors, tot és versemblant, és savi, és de debò. Res és ostentós si l’obra no ho requereix. És el propi de la gent que sap mirar, escoltar i explicar-se quan cal, que no es manifesta per cridar l’atenció i impressionar sinó amb les paraules justes per deixar empremta interior.
El teatre de La Perla i la seva relació amb l’espectador és d’aquella intel.ligència austera de les societats cultes que fugen de les actituds de nous rics com de la pesta, aquell m’agrada el nou i m’enamora el vell de Foix i aquella empatia i generositat humana de la gent del sud –som al sud d’Europa-on els contrastos climàtics permeten ésser al carrer i sentir, i sentir-se amb tot.
mercevoltas@hotmail.com
Barcelona. Gràcia, abril 2011
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada